Feia molt temps que tenia ganes de divulgar les meves experiències i records al voltant del misteri que vaig viure a Vic durant l’estiu del 1992. Des d’aleshores m’assetjava l’obsessió que un dia o altre hauria de transmetre tots els esdeveniments viscuts a tanta gent com em fos possible. Potser només intento satisfer una particular necessitat, la de compartir les experiències d’un mateix amb els demés, però a la vegada també sento que fent-ho acompliré una obligació ètica i moral: convertir la meva experiència en una drecera alternativa al tortuós camí de la vida dels demés. Almenys per a una petita part de la humanitat.
He estat esperant pacientment, durant més de vint anys, fins que el darrer dels protagonistes d’aquest relat ha deixat d’estar entre nosaltres, sigui parlant en termes biològics o geogràfics. Amb això, espero haver preservat la intimitat de les persones que podrien sortir més malparades per culpa de la divulgació dels secrets que descobrirà aquesta història. També hauré complert el meu compromís.
Continuant amb aspectes més pràctics us haig de confessar, estimats lectors, que sempre he estat un enamorat del setè art. Però tots sabem que avui dia és molt difícil convertir una afició com aquesta en professió, proposar-se la producció d’una pel·lícula és una empresa a l’abast només d’uns pocs privilegiats. Per això ben aviat em vaig adonar que si volia divulgar les meves tribulacions m’hauria de conformar amb l’alternativa de la literatura. Segur que així no podré arribar a un públic tan ampli, però almenys puc proposar-me seduir les ments d’una concurrència més instruïda.
Quan vaig optar per aquesta alternativa em vaig veure obligat a comptar amb el suport d’algú altre. Necessitava un lletraferit que fos capaç d’escriure el text que finalment hauria de fructificar en forma de novel·la, tot plegat amb la intenció de captar un major interès.
Aquells lectors que tingueu la fortuna de conèixer-me personalment, sabreu de sobra que jo mateix hauria pogut encarar aquest repte intel·lectual d’una manera òptima. L’experiència i la capacitat d’afrontar desafiaments només són dues de les innombrables qualitats que em caracteritzen. Això no obstant, les meves necessitats intel·lectuals em mantenen sempre en una intensa activitat, i això impossibilitaria l’objectiu de concloure un projecte literari com aquest en un termini raonable. Com sabeu de sobra, les editorials estan sotmeses als interessos econòmics dictats per un mercat que es mostra més interessat en vendre productes de consum en massa que en patrocinar obres d’autèntica qualitat, com la que ara us presento.
Si la meva òpera prima havia de representar-me amb fidelitat, l’escriptor elegit per donar-li forma hauria d’aportar al text, com a mínim, tot allò que jo mateix li hauria sabut donar. Em calia trobar algú tècnicament capacitat, amb un gran domini del lèxic i la gramàtica, un escriptor experimentat i volenterós en la seva feina, perfeccionista en les intencions i magistral en l’execució. Algú amb domini acadèmic de la prosa però que també fos capaç de crear diàlegs dinàmics, que tingués dots contrastats per seduir el lector i que, a més, fos capaç de donar a la meva obra la divulgació i empenta als mitjans que es mereix.
Haig de confessar-vos que, després de cercar molt en tots els indrets on hom espera trobar una persona com aquesta, des de càtedres universitàries fins a cafeteries bohèmies, no vaig trobar ningú prou qualificat. Però, ai dels pobres que desconeixeu l’estranya i esquiva llei que regeix l’univers! El principi de sincronisme, la norma fonamental que molt pocs sabem rastrejar entre els esdeveniments insignificants de la vida. Aquest efecte misteriós va voler que un dia jo conegués un novell, però prometedor escriptor: en Daniel Oliva. Fou en una tertúlia al Cafè de les Lletres. Tot i que ell no complia gairebé cap de les característiques de l’escriptor ideal sobre qui jo hauria desitjat posar el meu mecenatge, em vaig conformar amb una idea una mica aventurera: si aquest individu havia estat capaç d’aconseguir cert ressò als mitjans de la comarca amb una novel·la tan mediocre com fou “Dimonis a la Ciutat dels Sants” —ja em direu si, d’entrada, aquest títol no us resulta d’allò més poc original—, una obra mestra com la que jo li proposaria, necessàriament hauria d’arribar a assolir quotes d’èxit per ell inèdites.
De seguida es va interessar en el meu projecte. També devia veure-hi una oportunitat única per mirar de projectar la seva incipient carrera d’escriptor, més enllà del pobre i limitat àmbit local en què havia hagut d’inscriure forçosament la seva primera historieta.
És clar que hauria estat millor que ho fes jo mateix, això d’escriure! Però la serenor dels anys m’ha fet adonar que a la vida, a voltes, cal prendre decisions pràctiques, encara que sigui en detriment dels ideals. L’amargor de no poder-vos donar l’excel·lència del meu propi puny i lletra (una alternativa que, de tan ideal, segurament seria utòpica), es veu compensada per la satisfacció de veure materialitzades les meves intencions, almenys en un aspecte pràctic: el de la divulgació.
Avui, puc dir-vos que gràcies a les meves indicacions i la constant supervisió que he fet durant tot el procés de creació del text, teniu entre les vostres mans unes pàgines dignes de representar els meus valuosos pensaments. Tot plegat ha implicat un gran esforç, encara que no ha estat tant pel que fa a la concepció de les idees sinó, més aviat per la necessitat d’haver-les de transformar en paraules comprensibles per a una majoria de públic, de pensament sovint massa limitat. Potser no tots vosaltres estigueu preparats per comprendre el ric estil de la meva prosa; alguns sereu reticents a continuar invertint el vostre temps d’oci en la lectura d’un corrent literari que pot resultar-vos massa erudit, sovint, proper a l’assaig o a l’article científic.
Us estic lliurant una obra mestra. Només em queda desitjar que tots vosaltres, estimats lectors i lectores, sigueu capaços de donar-me la merescuda reciprocitat en el tracte. És el vostre torn per erigir-vos com a mereixedors d’aquest valuós llegat.
Abans no continueu llegint, vull deixar un avís destinat a tots aquells que no siguin capaços de dignificar la intel·ligència humana i tinguin la temptació de convertir la seva ignorància en crítica al proïsme. Espero que aquests tinguin, si més no, la deferència de compensar les seves limitacions intel·lectuals amb un silenci sepulcral. La resta, en acabar, podreu aplaudir.